Lliga catalana 2015, ronda 6, Sant Martí-rio.

No hay manera...

Sant Martí "F" - Agusti "B" 4-2

Me gustaría decir que es un placer visitar la Verneda para jugar ajedrez, pero es que nunca lo es. Cuando disputan contra nosotros suelen reforzar el equipo a su puro e intranferible estilo y como parece habitual se saltan la reglamentación "a la torera". Es un tormento al que menos mal estamos habituados.

Lease punto 16

Siempre nos quedará el vermut.

Lliga catalana ronda 6. cronicas autorizadas por Gabriel Beaskoa.

De viatges i aficions.

Quan reps el líders de grup i tens mig puntet a la classificació no esperes fer saltar la sorpresa. Això no vol dir que aquest diumenge, els deu valents de l’Agustí no es llevessin amb ganes de guerra. Revíem els amics de l’Aragonés amb la intenció de fer tot el posible per arrancar el punts que tant ens falten. La diferència de potencial era clara sobre la taula, almenys a partir del cinquè tauler. Els de dalt necessitàvem complir.

Ben aviat, es va veure que la cosa aniria de viatges. L’Ayza va rebre una sorpresa de Montell de bon matí, que li havia preparat un viatge en globus per quan hagués passat la primera hora. El nostre jugador s’està aficionant a aquest transport. No és estrany veure’l enlairar-se dient adéu amb la mà. El Tejada, s’ha aficionat a la micologia. Li agrada sortir aviat a buscar bolets pels paratges en blanc i negre. Però això no és tot. L’afició de l’Agustí a la recerca de noves experiències segueix amb el Quim, que s’ha aficionat a derrocar els murs de pedra que el restringeixen massa, i li agrada anar a veure món. No ens titllaran d’avars, abans de les 12 del matí ja havíem regalat 3 punts, que s’oferien al públic des de la pissarra.

Però no tot estava perdut. El Cabini, aficionat a l’equinologia, encastava al centre del tauler un poderós poltre per deixar sense alè el seu oponent. I una mica abans jo restringia la posició del meu fins que no es va poder moure i va abandonar en veure que perdia un peó i la casa. Amb esperança vàrem mirar la pissarra on el resultat s’havia escurçat a 2-3.

Llavors, amb el temps de què disposava, vaig començar a fer un passeig per les partides restants. El paisatge era desigual, de prats verds, frescos i lluminosos a muntanyes abruptes i pantans humits i foscos. El Pérez tenia dos peons de més i atac. Es veia l’empat al marcador. Però el Severri, aficionat a anar-se’n per les branques, se n’havia anat a buscar figues, i sostenia una posició que penjava d’un branquilló. El Carrey estava un pèl pitjor i el Ramón patia de valent. El Fèlix, que havia estat molt superior, es va llençar a l’atac sense bitllet de tornada. L’atac va desaparèixer i només en va quedar fum. Els punts van començar a caure un rere l’altre, com animats per un ressort que els unia a tots. De sobte, el Severri, el Ramón i el Fèlix abandonaven en grup, el Carrey no passava de les taules, i el Pérez, tot i la brillant victòria, es va quedar amb el mal regust de boca. 3,5 a 6,5 amb més lluita i igualtat que el que diu el marcador, però altre cop derrota, i mig punt a la classificació general.

Si bé érem conscients de la dificultat de puntuar, ara la realitat sens fa clara. Si no guanyem els tres punts que queden en joc, perdrem la categoria. L’Esplugues ens espera a casa i hem de ser seriosos i valents. Fins que no expirem l’últim alè no ens rendirem. Agonitzem, però encara veiem per la finestra el camp de blat florit i el riu d’aigua fresca, on s’hi veu l’aigua amb les mans i s’hi olora la fulla de menta que hi creix a la vora . Només hem de llençar-nos-hi sense mirar enrere. No hi ha obstacles massa grans pels valents guerrers de  l’Agustí.

Visca l’Agustí, coi!!!